Som-hi! Crònica d’un poble

equip som-hiEl mes de juliol de 2015 sortia l’últim número de la revista Som-hi! Després de quasi quaranta anys de servei als malgratencs i malgratenques, els seus responsables havien decidit “tancar la finestra” en considerar que s’havia exhaurit el cicle vital de la publicació. L’Antoni Monguilod, en Joan Castellà i en Vicens Tomàs deixaven clar però, que mantenien una porta oberta. L’entitat editora -S.A.P.L.O- continuaria viva perquè encara podria ser útil als veïns del municipi. Parlem amb ells per conèixer-ne tots els detalls i per repassar la història del Som-hi!

– Quan va néixer la revista?
– El primer número va sortir el 1977, l’any en què es van celebrar les primeres eleccions lliures, després de Franco. Però ja feia molt temps que hi treballàvem! Vam trigar cinc anys a poder-la obrir. Estàvem en plena dictadura i crear una revista era molt complicat. No es tractava d’un mitjà afí al règim, els continguts eren majoritàriament en català… Una de les poques maneres de poder-ho aconseguir era a través de l’Església. En un principi el rector del poble va estar d’acord en ajudar-nos, però a l’hora de la veritat va pensar que li portaríem problemes i se’n va desdir. Vam haver de començar de nou tot el procés i crear una societat anònima. També ens obligaven a tenir com a director un periodista titulat i a complir moltes més condicions. Xavier Roig, de Telexprés, va accedir a ser-ne el director, simbòlicament, per cobrir l’expedient. Heu de pensar que els primers números de la revista van haver de passar per la censura. Abans de portar-la a impremta, calia que el censor n’aprovés els continguts.

– Per què vau pensar en crear un mitjà de comunicació local?
– En aquell moment, al poble, només hi havia un mitjà de comunicació: La Voz de Malgrat. Era falangista. No hi havia un espai on donar veu a totes les inquietuds, a la gent compromesa, a les moltes persones que volien escriure… Fer una revista local era una manera de canalitzar tota aquella efervescència. Van néixer moltes publicacions a Catalunya en aquell moment. Va ser l’època de l’esclat popular. A Malgrat hi havia molt moviment associatiu. Les entitats esportives tenien molta força, es feien les primeres enramades, també tenia molta importància el moviment escolar…

– Què vau tractar en el primer número de la revista?
– Va coincidir amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya i, és clar, vam tractar-ho. També hi parlàvem de la pèrdua d’alguns dels espais verds del municipi. Des del principi vam mirar de fer protagonista la gent del poble, les persones “normals”, tot i que també cobríem els grans esdeveniment que succeïen i entrevistàvem a personalitats destacades.

– Quins moments recordeu especialment d’aquests quasi quaranta anys de Som-hi!?
– Uff! N’hi ha molts. Per exemple les primeres eleccions municipals després del franquisme. Vam muntar una sala de premsa per recollir les dades i es va omplir de gom a gom. L’any següent ja ho vam fer col·laborant amb Televisió de Malgrat i, després, també s’hi va afegir la ràdio. Per les eleccions el Som-hi! era molt esperat. En aquest temps hi ha tantes històries recollides, persones que et marquen! Els primers Onze de Setembre, les festes majors, concerts sonats (com el d’Elèctrica Dharma, que va fer a Malgrat una de les seves primeres actuacions. Estava programat pel 20 de novembre del ’75 i el vam haver de posposar per la mort del dictador). Un altre moment important per al Som-hi! va ser ja força més endavant: el 2006, quan vam passar a fer les portades a color.

– Quasi quaranta anys de crònica de Malgrat de Mar recollit en els Som-his. Un valuós arxiu...
– Sí. Sens dubte. L’ajuntament ens ha demanat tots els exemplars per tal de conservar-los a l’arxiu, digitalitzar-los i possibilitar que tothom que ho vulgui els pugui consultar a través d’internet.

– En què era diferent el Malgrat de Mar de finals dels setanta del d’ara?
– Encara que sembli mentida, molts dels problemes eren exactament els mateixos. El que era diferent era la implicació de la gent. Les persones eren més actives en la societat, es col·laborava molt amb les entitats i les coses es feien de manera altruista. Les festes, per exemple, estaven organitzades per una comissió ciutadana. Poc a poc això va anar canviant. S’ha de dir que els polítics també es van anar ocupant que la ciutadania no s’empoderés tant. Això mai ha interessat… En aquella època ens arribaven moltíssimes cartes i articles. El poble bullia d’activitat. Havíem arribat a ser quinze persones a la redacció i tots molt compromesos. Sempre fèiem consells de redacció per decidir els temes que tractaríem, i com ho faríem.

– Parlàveu dels polítics. La relació amb ells no sempre ha estat fàcil, oi?
– És curiós, però hem tingut més problemes amb el poder durant la democràcia que amb els ajuntaments franquistes. Amb els primers Som-his aconseguíem moure força més coses que després. Dèiem “en aquest carrer hi ha un forat” i es corria a arreglar-ho! Els articles crítics, les cartes dels lectors, des de l’ajuntament cada cop s’ho agafaven més malament. Per exemple, en el número 100, parlàvem del “bolet” que es va posar a la torre del castell. Va ser un moment agre. Un altre episodi que va enfadar molt l’aleshores alcaldessa, Conxita Campoy, és quan vam publicar el tiquet d’un sopar que havia organitzat en un conegut restaurant del poble. també va haver-hi especial tensió durant les protestes pel cobriment de la riera de Can Feliciano.

– Les tensions fins i tot van arribar a traduir-se en una denúncia contra el Som-hi!
– Sí. L’alcaldessa ens va denunciar, però al final el cas es va sobreseir ja que el jutge va considerar que no hi havia motius. Una persona del poble publicava articles amb un pseudònim al Som-hi!. Va criticar la Conxita i ella ens va denunciar per no dir-li qui era aquella persona. Era un problema entre ells que va acabar pagant el missatger, com tan sovint passa.

– Al llarg d’aquests anys, la revista ha comptat amb un munt de col·laboradors. Quanta gent ha format part del Som-hi! en un o altre moment?
– Hauran estat una trentena de col·laboradors. La revista també va servir d’escola per a moltes persones interessades pel periodisme. Estava oberta a tothom. Hi han passat noms destacats com, per exemple, en Lluís Gendrau, entre molts i molts altres.

– Com aconseguíeu els diners per poder fer-la realitat mes rere mes?
– Des del principi, ha estat possible gràcies a les aportacions dels subscriptors, els anunciants, els socis protectors i també per la venda directa. Això permetia assumir els costos de fer-la. Cal recordar que sempre hem treballat de manera altruista; un cop plegàvem de les nostres respectives feines. Potser per aquest fet, a mesura que passava el temps era més i més difícil tenir col·laboradors estables ja que mai hem pogut oferir un sou. En l’última època del Som-hi! vam poder comptar-ne amb l’Alexandra, una jove periodista que va estar uns quants anys ajudant-nos.

– La falta d’un equip de redacció estable va ser un dels motius de tancar?
– Va ser una de les raons. Feia temps que ens costava trobar gent nova. Però sobretot el que ens va portar a prendre la decisió era el fet de veure que ja quasi no ens arribaven cartes. Una de les raons principals d’existir del Som-hi! era que la gent de Malgrat de Mar pogués dir la seva. Quan vam veure que ja no arribaven les cartes, que hi havia nous canals on expressar-se -com les xarxes socials-, que ja no ens paraven per comentar-nos els articles, que no responíem a la demanda d’immediatesa… Quan sortia el número del Som-hi! les notícies ja eren conegudes, ja estaven desfasades. Si haguéssim disposat d’un bon equip de redacció ens podríem haver centrat en tractar profundament els temes, però no el teníem ni el trobàvem. No volíem renunciar a oferir una bona revista. No volíem convertir-nos en un butlletí. Preferíem acabar en un moment digne, retirar-nos a temps i deixar alta la memòria, d’un mitjà crític i que donava veu a tots els malgratencs i malgratenques, a la gent corrent del poble.

– En aquella última portada parlàveu de “tancar la finestra”. Per què?
– Perquè encara mantenim oberta una porta. L’entitat editora, S.A.P.L.O, continua viva. Pot servir per tirar endavant diferents iniciatives que puguin considerar-se útils per Malgrat de Mar.